Tribut.

A colp de fusell, a mirada avergonyida,
sang obscura a un pati que m'hi plora plors d'altres.
Cada pas, cada instant, sota una llum que m'oblida

m'hi fa callar tot el meu rabior en paraules.

A colp de ferides i plors que no se'm creuen,
a ritme d'una guerra que no m'hi contempla,
Soc estaca d'un matar que s'hi veu com un segell,
soc, un nombre, un telediari, una primera plana perfecta.

A pas de colps, amb fusells com flors, al camp,
un plenar de buits a uns cors on religió és jutge i botxí,
on a cada pas que més em separa, m'és un món més llunyà,
on, per tot i per res, m'hi veig a un batallar, que jo no elegí.

Així, déus i deesses m'hi vegen ser part d'un món millor,
que no és un segrest, que no és una mort, que sóc una nota,
¡la nota que pot ser, en breus, parle més que el meu silenci ensordidor!

perquè jo seré flor tallada, però no serà, ni millor la que m'hi poda...
...ni la que m'hi veurà ser vermell al sòl per televisió.

I a ma mare, que no plore, que no obide, però que no plore,
que m'hi busque al cor tendre que m'hi va fer heretar,
que no plore...que si sóc flor tallada, és perquè vaig ser prou home

per a lluitar, contra el que no creuen en la llibertat.

¡I a ma mare, que no plore!

Que és tot el que m'estime,
i si m'hi crec que el foc m'hi fa orfe,
més mal em sap la seua mort, que el meu no viure.

Viurem lliures o morirem (defensors del  1714)

03/02/2015