divendres, 18 de juliol del 2014

Que podré i puc


Que pot apagar-se el sol, si ho vol,
que no s'enfonsa un amor si es cert,
que una vegada et vull, dos ja em dol,
perquè em dol el fet de poder voler-te més.

Que amb tu fer l'amor era riure durant hores,
que no volia veure't nua si no et veia abans plorar,
que aquelles llàgrimes eres alegria de mil homes,
i jeure amb tu, era començar a somiar.

Que pot callar el vent, no m'és necessari,
el teu propi alè em fa de voler no callar mai,
però m'agrada quan em calles els llavis,
m'agrada quan em beses, i m'hi caic.

Que t'hi mire a la lluna reflectida com un llac,
i llanço mil plomes per fer-te riure una vegada més
i que il·lumines un de llum mancat,
llanço plomes a la lluna per que tornés.

Que podré esperar-te, per qui vol, no existeix el temps,
sols miraré la lluna, i somriurà cada nit,
perquè cada estrela hi és pendent,
perquè no hi ha amor al món, si no somriu.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Dis-me què en penses, així podré millorar: