divendres, 19 de setembre de 2014

El color que deixes



És grisa, i d'allò que dius, feble,
una cremor insuportable com trepitjar a la sorra,
sentir una substància al meu dintre que em creme
sabent que m'hi va vindre per la teua boca.

És vermella, dolorosa a l'estomac,
papallones diuen, vidres foscs dic jo,
d'una forma o d'altra, dormo mentre al fora trona
i no hi ha un sol núvol a l'exterior.

És blanca, quan no t'hi penso, ni t'escric, ni t'hi veig,
mai és blanca doncs, ¡maleïda siga!
Que fredor en sentir que no hi ha mirall per tu, fas fred,
i fas blancor allí on ets absent, on la llum no brilla.

Tot i això, ets daurada i callada, com un tresor encantat,
que rumia la mar en veure'ns, lluny, tu, lluny,
perquè la teua mà no es mà sense la meua al voltant
així com la meua, sense la teua, és solament un puny.

És ta absència negra, perquè no m'hi deixa veure res,
i perquè sols a la nit la puc plenar amb records d'altres èpoques.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Dis-me què en penses, així podré millorar: