"Puja"

La va agafar de l'ombra, i li va dir solament: "Puja".

Ella no ho va dubtar, tot i que eren joves, menuts, era fosc, tard, feia fred i la rosà feia dolor als ossos, però no importava, ell li ho havia dit: "Puja".

Recorregueren la carretera mentre el fred els envoltava, la nit es feia més fosca i notava el seu bategar a l'oïda. Però no importava.

Ell li ho havia dit"Puja".

No tardaren massa. Varen aplegar a aquell lloc que a ell tant li agradava, allí on ell anava a escriure d'amagades sense que ningú s'hi enterés. Començava a tremolar-li el llavi, tot i que ell no deixava d'envoltar-la amb els seus braços, la seua pell. Res importava, perquè ell li havia dit: "Puja":

I a un segon que faltés per a que el seu món s'acabés a un sospir, ell la va mirar, i li féu girar la cara cap a aquella enorme i meravellosa lluna de gener que il·luminava aquella terra com un far llunyà. I mentre li feia aquell somriure que sol a ella sap fer-li, li va dir, mentre els dos miraven aquella enorme llum al firmament.

-Ara, baixa, per favor, allà amunt estàs massa lluny.

I el món s'acabà per uns segons, mentre ella amagava aquell somriure estúpid i ell l'abraçava, com sols a ella sap abraçar.