Conte de vint dies (I)

-Què estàs volent dir-me?-Va dir ella, mentre li furtava la mirada dels seus ulls.
-Com? Sols sóc mirant-te.
-Per això. Tu no mires així mai. De fet, per el que jo sé, mai mires amb la teua veritable mirada. T'amagues. Per què estàs mirant-me així?
-Així com?-Va preguntar ell, notant com al les seues pupil·les hi havia més pes que el que podia suportar.
-Veient-me. Mai ho has fet. No ens coneguem de tant però...sempre sembles absent en part. Sempre hi ha una part de tu intocable, inalterable, llunyana. Quan em mires com ara, és com si fores tu amb tot el teu èsser.
-Pot ser vull que em tragues un poc de cendra de l'interior.
Ella se'l va quedar mirant. Ell sabia que això ella ho feia molt a sovint. El mirava. No. L'observava. Veia com els seus iris el penetraven, i sabia que no era just. Sabia que no era correcte, però sentava tan bé, que sols podia que callar.
-No em pots dir aquestes coses quan te'n vas en menys de vint dies.
-Jo no he dit res. Eres tu la que és dient que els meus ulls són parlant-te.
-Perquè estan fent-ho! I no m'agrada el que em diuen-Va dir ella empenyent-lo-No vull pensar-ne en que en tan poc de temps em feres una ferida en dintre.
-I creus que a mi em fa gràcia? No vull enamorar-me de tu. Puc, però no vull. No n'estic preparat, però en sóc dispost a que en vint dies em permetis extraure del teu dintre tots els meus somriures. N'estic dispost a que en vint dies em faces tant de bé com de mal em farà la primera matinada del dia després de que me'n vaja-
-No n'és just açò que em dius-Va dir ella caminant lluny d'ell. No li mostrava la cara, ni les galtes, i, sobretot, no tenia el valor de mostrar-li els ulls de nou.
-Mai he dit que fós just-Va dir ell, un poc més alt-Però tampoc ho és que sols hi haja una persona com tu al món...
Ella es va detindre. El seu cor, ja malferit i descompost per la lletjor del temps bategava traïdor. No n'era de just. No ho era. ¿Qui era ell per a oferir-li un conte de vint dies?
-I què pretens?-Va cridar mentre es girava i ell veia com mossegava les dents, rabiosa, trista, impotent-Que em deixe portar cap a un destí que implica polsar un botó sense marxa enrere?
Ell s'hi va apropar. Era núvol, però ella tenia la pell massa morena com per a no adonar-se de la llum que desprenia.
-Pretenc que em dones un motiu per el qual, si algú em pren el cos, o algú et pren el teu, tot i així, ens tornarem a trobar. Tu amb el meu cor, i jo amb el teu. Tornaré, tornaràs i tornarem, perquè així ho vull i així ho odies. Perquè si no m'odiares en allunyar-me, no m'amaries en apropar-me. Vull tenir un motiu per tornar. I que el sigues tu.
-No pots...-Deia ella, amb la cara davallada.
-No, però he d'intentar-ho, o me'n penediré la resta de la meua vida.