diumenge, 5 de juliol del 2015

S'hi van enamorar.


S'hi van enamorar.

No de la manera típica que tots pensen o imaginen. No van haver ni una mirada ni un somriure sobtat. No. S'enamoraren de la poc comuna manera en que cada paraula feia de rajola. S'enamoraren de aquelles maneres en que no ho suposaven, no ho pensaren i, per últim, no ho desitjaren.

Però ocorregué. Alguns ho cridaren poesia en estat pur. Emoció desproporcionada. Terror com el de les muntanyes russes.
Altres, no obstant, la titllaren de boja. Tempestuosa entre raigs i trons. Emmalaltida, injusta.

Però ells en cap moment pensaren en la caiguda. Pujaren els obstacles. Tots. Mai una petjada sense la seguida i la dubtosa moral d'aquell que creu cegament en l'ombra de l'ésser estimat. Que no calia llum per a ells, perquè podien ser hores il·luminats sols per la claror del sol que ells portaren al seu propi món.

S'hi van enamorar. Ella era una guerrera, i ell n'era un soldat.
Una guerrer sempre lluitarà per el que creu, siga qui siga per davant, com una tempesta sorda, poderosa i constant.
Un soldat donarà la seua vida per lluitar per el que defen, tot i que no crega en ell, perquè repercuteix a defendre els seus.

Ella tenia un món obert als seus ulls. Ell tenia cadenes a les que no deixava que ningú, ni tan sols ella, s'acostés. Era com un llop menut, tendre però segur de que si calia mossegar, no mostraria les dents de manera oportunista.

I per això, un dia, de sobte, tot va canviar. Ell va fer més de soldat que mai, i ella va passar de ser una guerrer a ser llegenda.

Perquè lluitar no vol dir brandar una espasa sempre, ni agafar fort l'escut i fer força. Per a ell, va complir el seu deure quan, sabent tot el món que s'obria als seus ulls, ell no tenia interès en descobrir-lo.
Però ella, ella era com un menut lleó que veu els seus dominis per primera vegada, amb la mirada plena d'estima, coratge, bravura. Mai va sospirar tant en mirar-li els ulls.

I va fer de soldat. Va defendre el que més estimava. La guerra fou cruel i dura, llarga i constant, i, com qualsevol soldat que va a una guerra, se'l va quedar un síndrome, però, a canvi, va ser fidel als seus volers.

Que a cada vegada que la va veure, lluny, en secret, fallar, va moure fils.
Que es plantava davall la seua lluna en secret.
I que feia milles i quilòmetres i móns per fer el que fos per fer de les guerres d'ella, més fàcils.

Ella no va entendre mai que el seu soldat desaparegués. Mai. Mai va, tampoc, saber que moltes de les seues llums brillaven i feien claror gràcies a que tenia, ocult, un exèrcit d'un sòl home dispost a enderrocar gegants per ella.

I vaja, si en va tombar, de gegants.

S'hi van enamorar, i es conta que hi ha nits sense estrelles. Totes van a veure'l per contar aquelles històries de dos amants que van estar més temps suats que a crits, més temps nus que separats i més temps dormits abraçats que preguntant-se vers les seues guerres.

I, d'altres, hi han nits en que ella recorda la fatiga del caminar sola, però per molt que ho prova, sols ha de mirar amunt per veure la seua mirada absent. Es diu que l'anestèsic més fort dels cors és caminar avant, i ella era espentada per els seus ideals i per el seu exèrcit.

Però s'hi van enamorar.

I ja és més del que poden dir molts, perquè no tots els soldats poden lluitar per una cosa en que creuen, estimen i volen defendre, i no totes les guerreres poden tenir la força suficient per fer endavant un món.


Del recull de relats pròxim.









Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Dis-me què en penses, així podré millorar: