Contes.

Aquesta peça va ser escrita ja fa tres anys, i és de les que més m'han agradat mai, ja que té un cert aire utòpic.

Es conta que una vegada una papallona va volar mar endins,

per no aplegar mai a cap meta, per lluitar per sempre,

i que tot i que després d’uns dies va morir, 

va saber que era lluitar i no pensar en l’idea de perdre.

Es diu, que una vegada un bou va veure un arbre apunt de caure,

i va clavar les seues banyes al tronc, fent força, remugant,

el tronc no caigué mai, mentre el bou continua lluitant per l’arbre 

que en agraïment, va brotar flors d’un preciós color daurat.

Es creu que hi ha un lloc on les flors mai creixen a l’endret;

fan els pètals a terra i deixen les lletges arrels a l’exterior, dubtoses,

elles saben que el més bonic d’u es el que no es veu 

sinó més be el que es descobreix davall la pell dels homes.

Així doncs oblidem-nos de rendir-nos, volem

no deixem mai sòl ningú, espentem el nostre destí,

cerquem la bellesa allí on la trobem

i mai oblidem que nosaltres som durs, com el granís.