L'oblit de l'amor

               Li deien Pau. Era un xic…direm solament que era un xic que encara creia en els dracs, amb la màgia, amb l'amor. Era un xic que oïa música per apagar veus, i parlava solament quan tenia una cosa bona a dir.

               Pau treballava, i n'era, d'enamorat. Ella era una xica alta i bonica, ben plantada i somiadora. Mai no havia fet malbé ningú, però n'era molt inconscient d'algunes coses que hi feia.

               Amb els anys, el jove Pau va anar notant com, tot i que estimava amb tot el cor la seua princesa, es va adonar que poc a poc, li feia baixar dels núvols, que matava coses al seu dintre que necessitava per a seguir veient el millor de la gent. No podia deixar de pensar-hi que tal vegada el que més estimava estava canviant coses al seu ser que no podia deixar morir.

               I va prendre una decisió després de casi notar com el seu món casi mor:

...

               Li deien Claudia. Era amb un xic sensible, dolç i d'aquells que encara sentien música per a pensar en móns alterns, cosa que ella sempre li recriminava. Ella era feliç amb ell, perquè ella li feia veure les parts més boniques d'un món que no existia ja, i que ella no volia tornar a creure.

               Ella pensava que els somnis eren per als qui podien somiar, no per a la gent normal. Ella volia una vida normal, sense ensurts, al seu costat.

               Tot i això, es sentia orgullosa de que, poc a poc, va aconseguir callar aquelles coses que tenia, el Pau.  Fins i tot n'era orgullosa, de que a la fi ja no parlés de coses com ara la poesia, l'amor cortès, de móns on es viatjava, segons deia ell, amb el cor, i sobretot que oblidés aquelles manies seues de mitificar-la a ella. Ella sabia molt bé com era.

               Un dia d'aquells va aplegar a casa, i va trobar una carta al terra del seu pis. No vivien junts, ja que ella volia anar més poc  a poc, tot i que eren cinc anys junts.

               Aquella carta era del Pau, i tot i que no la va llegir del tot, parlava de coses molt absurdes.

Claudia:

            Pot ser et sone un poc estrany...però he decidit no voler-te més. No, no en parle de deixar-te...més bé vaig a deixar els meus records de tu...

             Jo t'estime tot el que un home pot estimar a una dona com tu...una dona perfecta, una dona que m'hi trau el son cada nit...però jo sóc un somiador, jo sóc un il·lús, i pense que la manera de ser d'una persona mai deu ser canviada per ningú...

           No em busques, no em digues res, no em mires, sols deixa'm viure la meua vida plena de somnis...que a partir d'avui perd el somni més bonic que mai cap persona ha desitjat...però seré capaç de veure tot el que sempre he volgut veure.

               La Claudia se'n va riure. No era la primera vegada que el Pau li feia una carta. Era una persona molt detallada, molt forta, i sobretot, molt considerada. Imaginava que quan el veiés, li diria una cosa com "he deixat de voler-te, perquè ara t'ame" o coses així.

Ella no creia amb eixes coses, però li resultava graciòs.

...

               La matinada era freda. Va mirar el mòvil i no va veure cap trucada del Pau. Va tocar-li, i el número era apagat, o eliminat, o comunicant, ella mai no entenia aquells tecnicismes.

Va anar a l'ordinador, i no el va trobar a cap xarxa social. Una gelada fredor va recórrer la seua esquena.

               Va vestir-se, i va anar caminant, més apresa del que ella era acostumada, al pis del Pau.

Ningú no li va obrir, però el que més la va commocionar fou el fet de que no era la seua estora. Ni tan sols el seu nom al correu.

               Claudia tenia por, por de que Pau realment no pogués desfer-se del seus estúpids móns.

               I de sobte se'n va adonar. No sabia res del Pau. No sabia on era, ni res. Havia pres cura de que aquella broma anés massa lluny, i s'hi va adonar de que no tenia forma de contestar-li, de fer-li la broma una amenaça per a la seua relació.  La Claudia va notar la seua gola ser sense aire. No podia respirar. Ella era asmàtica i no havia pres el seu inhalador.

               Va caminar fins a la farmàcia del carrer del Pau, i quan anava a entrar va veure una cosa que la va deixar de gel. El cotxe del Pau enfront al supermercat que era al final del carrer.

               Va somriure i de sobte ja podia respirar de manera normal. Va córrer cap al supermercat. El cor li bategava de ràbia i també de benestar per saber que era cert que tot havia sigut una de les seues maniobres per fer-la patir un poc, però fer-la sentir tan volguda després.

Quan s'acostà a la tenda, mirà endins. Era a la cua, i la mirava amb aquells preciosos ulls plens d'innocència.

               La Claudia va començar a caminar i ell no deixava de mirar-la. Ella no feia més que cremar-se més i més. Quan a la fi va aplegar a la seua altura, li va pegar una bufetada tan forta que casi el deixa al terra, i ell li va contestar amb el pitjor que podia haver fet.

               Va mirar a la Claudia amb una mirada de confusió, i d'ignorància. No sabia qui era.