Ell l'estimava

Ell la volia,

com a la tremolor dels matins que el feien suar,
com al cantar mentre la mirava als ulls sota ell,
ell l'estimava, i no per més, que perquè ella el podia curar.

Ell l'estimava

pot ser el seu cor siga mort però sent les ferides,
és una fredor desconeguda i sincera, dura,
és una gelor que el mata en les nits més tristes.

Ell s'hi mentia,
volia tornar a aprendre a mentir per enganyar-se,

tantes vegades com hi feia abans, quan lluitava,
quan el seu cor era capaç  d'alçar-se.

Ell l'estimava, s'hi deia,
però la lluna li va permetre viure una vida de son,
somiava que seria capaç d'aplegar a un món sense ella,
i a l'hora, no deixava de buscar-la el seu cor.

Ell volia el seu vent a la seua cara,
aquell que el feia dormir i descansar, aquell que no feia mal;
ara tenia una turmenta que li arrancava l'ànima,
ara tenia una pèrdua que no recuperaria mai.

I pot ser el sol vegés com dormia agafat al fred,
però ho féu per no tornar-li la vida a un voler ja mort,
perquè ella era una deessa que ell  no podia voler,
ella era una deessa per la que ell hagués donat un món.