dijous, 4 de desembre de 2014

Allà on vages no oblides d'on vens (Carta al meu jo del futur)


Trobe que és necessari fer una menuda concessió a la reflexió, i parar-me a contemplar coses que perduren en el temps.
Aquesta és, una carta meua, del meu jo d'ara, al meu jo del futur.

Espere que tot vaja tan bé com va ara. Espere que continues odiant despertar-te tan prompte, i que necessitar una bona dutxa per el matí siga l'únic que demanes en alçar-te del llit. Espere que seguisques disfrutant de la soletat allà on vas, siga a treballar, siga a estudiar, siga a escriure.

Espere, també, que no hages obligat la música que t'agrada: Tota aquella que té una lletra, amb un ritme mític, i sempre, sempre, tan fort com et siga posible.

Tanmateix, també espere que hages caigut. Sí, espere que tingues vint-i-cint, trenta, quaranta, m'és igual, espere que tingues els genolls, les mans, fins i tot les cames pelades de les vegades que has caigut. Perquè això eres. Perquè això seràs. Eres, i recorda-ho: "La persona mes persistent que conec"; i si això canvia, no seràs tu.

I d'això tracta aquesta carta. Tracta de que recordes aquest temps. Aquest moment en que escrivies més que mai, en que sorties, en que somreies i disfrutaves de coses tan menudes com ara mirar el sostre sentint música. 

Aquest temps en que el teu primer llibre va veure la llum i...ho féu d'una manera inesperada i exaltada, de manera que tot i que l'obra és teua, el mèrit, el valor daquesta, el tenen totes aquelles persones que t'envolten, et coneixen i tajudaren a fer, (Tal i com has escrit en TOTES i cada una de les dedicatories) d'un somni, una realitat.

Però aquest somni no era pas publicar el teu llibre. No sé tu, però jo no volia especialment veure Versia impresa. Jo volia el que ara mateix està passant, i que espere que tu no hages oblidat:
-Gent escrivint-te correus, missatges, parant-te a classe, al carrer,  dient-te el molt que els ha agradat el teu llibre. 
-L'il·lusió que sents en veure algú que mira algun cartell teu al carrer, o que et demana el llibre un moment. L'emoció en veure que tens més demanes que llibre per donar.
-La multitud de gent que has conegut i les experiències que has viscut, impagables, inimitables, inoblidables. Recorda sobretot aquell dia sencer a València amb gent que realment creia amb tu i el teu llibre. 

Però, sobretot, sigues el que sigues fent, vull que recordes dos coses en concret, en aquesta aventura que és/fou Versia:
-Recorda aquell moment en que a la teua primera presentació al teu poble, vas anar amb mig hora d'antelació i no hi havia ningú i com et vares sentar al fora i vares somriure sense cap explicació...per a acabar, mig hora després, veient aquella sala, la casa de la cultura de la terra que et va criar, plena de tal  manera que la gent estava de peu, sense poder sentarse. Recorda com s'et va fer de tendre el cor en veure tota aquella gent, amics, familiars, coneguts, mestres, antics amics...tots, anant en concret i exclusivament per poder veure't fer d'allò que creus una il·lusió, un somni, un poc més real. 
No et permeto, de cap de les formes que oblides com et vares sentir quan veieres tanta gent allí, fent cua sols per fer-te somriure. 
No et permeto oblidar com, tenint un llarg discurs per dir del que era Versia per tu, en veure casi cent persones allí congregades, vares dir, extasiat: "No sé que dir...perquè m'hagueu deixat sense paraules"

-I, per últim, però no menys important, Vicent, sigues on sigues, tingues l'edat que tingues, hi ha una cosa que no pots, ni deus oblidar mai. 
Quan et donaren la primera còpia impresa de Versia i et vares sentar, amb ella a les mans. Com l'editor et parlava i ta mare també però tu fores més centrat en veure aquella peça de paper entre les teues mans. Pensant la de vegades que havies preguntat allò de: Què et sembla? I totes les respostes eren: Endavant.
Recorda, si estàs llegint açò, tal vegada trist, que gust sents en dir que Versia són quatre llibres i tots et miren com dient; ¿Però...ja els tens escrits?
I somrius en dir-los que l'has escrit tantes vegades al teu cap que et sembla més una cançó que un conjunt de llibres.

Ací vaig a deixar-te ja. Hi ha una sola manera de desitar-te sort havent-la tingut ja: 

Espere que tingues els quatre llibres enmarcats, i en TOTS fique a la mateixa pàgina el mateix que una persona molt volguda et va escriure, buscant el temps casi literalment sota les pedres: "¡Muy bueno!"

E.M.S.A










Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Dis-me què en penses, així podré millorar: