Dir-te, dir-te.

Et diria mil coses que mai creuries, perquè el teu món no és el meu,
podria dir, per exemple, que has fos tota constel·lació d'un món capgirat,
per tu, per ella, per nosaltres,
podria dir que eres l'orbita de llums, foscors, de muntanyes i d'arbres,
i no hauria mentida.

Et podria confessar tota ruta per la que te vist, trobat, perdut, buscat i acomiadat,
perquè eres llum que apague i encenc, aigua que em dona de beure,
eres la meua millor i major mentida, aquella que mai he cregut i més he recordat,
perquè de mentires som,
perquè de mentires ens varem acabar.

Et diria, per favor,  et diria...
que m'hi fan ja mal les palmes de les mans en tocar-te als meus records,
que t'hi veig corrent contra un cel estrel·lat que no és meu, torna, ¡torna maleïda!
Et diria, per favor, que no oblides el que és un cor.

Et dic, doncs, per tirar-me al fons de l'ombra del que no pot callar, però parlar li falta,
que no eres pas doncs un món ple d'estreles,
perquè eres una estrela feta per a tot un món
tenint-me a mi, on cada part de mi, és un lloc, per que et pergues,
tenint-nos als dos, que on és un, els dos hi som.