dijous, 8 de gener del 2015

Fart


Que n'estic fart. Que ja no puc suportar més això d'eixa frase, aqueixa cadena que no puc més que odiar cada vegada que la sent...i el pitjor és que he de sentir-la cada matinada, cada vespre, cada nit. He de sentir-la en menjar i en beure. He de sentir-la en estudiar i en jugar. He de sentir-la en escriure, i en llegir.

"Es suposa.."

No! No es suposa res! No vull de ma vida un suposar! No vull tenir que alçar-me perquè és el correcte, o haver de davallar el cap perquè és el que s'espera de mi! No!

Es suposa que he de sentir pànic al canvi, que he d'estimar allò que em donen...i per canvi no puc més que donar-me conter de que cada dia estic lluitant per milers de canvis a ma vida i el de les persones que m'importen, i, tanmateix, sempre, sempre, he preferit allò que m'hi puc guanyar...

No, no es suposa que he de fer-ho jo. Es suposa que he de sotmetre'm a una societat, a un món, a una paraula, a una llengua...

¿I què hi ha del que jo vull? ¿¡No és justament aquest pensar, el de "No es suposa, vull esbrinar el que realment hi ha per mi mateix" el que ens ha dit les millors de les millors coses a la vida?

Es suposava que la terra era plana.
Es suposava que la gent substituiria el llegir per la televisió.
Es suposava que mai podríem parlar d'un lloc a altre sense veure'ns.

¿Així doncs per què dimonis es suposa que he de néixer, "aprendre" treballar, pagar factures i morir, i aquesta és una vida "plena"?

¿On està la poesia, on el sentit de superació? ¿On el misteri? ¿On el perill i l'intriga?

Hi han frases que a cadascú li deurien marcar, moltes, per a que, quan s'enfronta a una decisió, tinga en compte aquest pensament, el de si fer-hi cas del que es suposa, o del que es vol.

No m'hi puc, a dia d'avui, imaginar una vida que es base en el que es suposa. No conec cap heroi, cap poeta, cap escriptor, cap cantant, cap inventor ni cap ídol que haja fet el que es suposa.

Es suposa que els xics han de ser blaus i les xiques rosa, i per contra tenim dones amb més pilotes que molts homes i molts homes amb més sensibilitat que moltes dones.

Es suposa que a una carrera t'ensenyen, però obliden inculcar-te les coses que veritablement et faràn falta per a la teua vida. I es per això que preferesc mil vegades parlar amb un professor durant hores que no unes classes seues. Una classe és repetible, una lliçó, mai.

Estic molt fart. Molt. De veure que es suposa que l'amor és una cosa que dura dies, setmanes. Estic fart de ser testimoni del desprestigi dels sentiments més purs, aquells inconfessables, aquells silenciosos, aquells que no tenen nom.

Estic molt, però que molt fart que un món tan gran, tan capaç de generar bellesa, força, potència, unitat...tant de potencial, siga més convençut de que és millor crear un suposar.

¿Per a què vull una vida que altre ja ha viscut?

Es suposa, que la vida és una cosa ja descrita, destripada, organitzada, condemnada i decidida.

¿I on és el factor humà?


Es suposa...que cadascú ha de ser líder de la seua vida. No un director, no un cap, no un amo. Líder, de manera que quan mirem enrere sigam capaços de pensar que tornariem a fer totes i cada una de les decisions que varem fer.

Pot ser tot siga una il·lusió del meu odi per tot el que aquesta societat va representant...però espere que, d'aci uns anys, si el món que m'envolta acaba per engolir-me, puga mirar aquestes paraules i pensar-ne:

¿No es suposava que jo no havia de ser així?










Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Dis-me què en penses, així podré millorar: