divendres, 2 de gener de 2015

La nacionalitat d'un bes


Abans de llegir aquesta peça voldria explicar-la: L'altre dia parlant amb una amiga, va sortir el tema dels besos i tal, de a qui pertanyen...i jo vaig voler anar més enllà, i m'hi vaig preguntar...
Els besos...¿A quina llengua pertanyen?

El besos que jo done són castellans?

Són valencians?

Quan bese, bese amb la paraula dolçor o amb la paraula dulzura?

I m'hi vaig posar a raonar...
...

Els meus besos es declaren fervents de la teua llengua,
són lluentors d'un llum que no entén de pàtries ni fronteres,
perquè els meus besos pertanyen a l'instant on la meua mirada és teua,
on el vocabulari es perd, on no hi han senyeres.

Un bes teu per mi és una paraula que vull menjar-me,
perquè he sabut tenir-te cura en el silenci,
un bes teu, no comprèn de signes ni paraules,
perquè en si mateixa el teu bes és un cant, per al que no es cansi.

No hi ha país ni cultura per a un bes,
tenir al meu bressol el calfor d'un acte d'humilitat que trepitja odis,
¡No hi ha per a un fer tan pur cap amenaça, ni ara, ni mai, ni res!

Tot perquè un bes no és més que el llenguatge més pur,
és l'essència del més inexplicable del món que no s'hi veu.
La màgia que ja no s'hi creu ningú,
el regne, on no hi ha guerres, ni déus.

Els meus besos es declaren per tu,
per a que com m'hi parles, m'entengues;
per a que em sentis, on sigues de lluny,
per a que, amb el meu bes, trenquem cadenes.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Dis-me què en penses, així podré millorar: