Eres la meua persona preferida

Eres la meua persona preferida per a no voler,
aquella que m'incita a focs agònics i oclusius,
eres el no voler més dolç que puc veure,
perquè eres la flama del no voler més decidit.

Eres el meu oblidar més dolç,

cada dia, un ganivet salat, però, tanmateix, un dia més.

Eres la meua persona més volguda per no veure,
tot allò que m'hi negue a dibuixar als meus cels,
una ventolada d'un sec vent que m'hi fa al meu cor un setge
on m'hi esforce a fer dels meus soldats, ulls verds.

Eres l'obscuritat que no vull que m'hi faci dormir,
que vull somiar en una llum que t'abandonà a tu, i a mi, m'hi va fugir,

Eres la més dolça condemna per a mai recordar,
un adéu perpetu, un mai per sempre, un tot que és res,
un res que fou tot quan el món per tu podia esclatar.

Eres un abisme de, per tot i que m'hi rebel·le, llum,
¡Però vull ser blancor per a aquesta brillantor!

Que eres ja un passar del que va ser una vegada futur,
que eres la protecció de records d'un món anterior.

Eres, la meua persona preferida per a no estimar,
una sang que encara m'hi travessa, però es derrama,
perquè de cada ferida s'hi pot aprendre un a lliçó per no oblidar:

que de tot el que fores, sols queda una nit que no s'acaba.