diumenge, 3 de maig de 2015

La dansa del cadell


En obrir-ne els ulls a un món exterior,
ell era un cadell, menut, dolç, un cadell.

Va voler udolar, i la veu n'era muda,
era menut, però li faltava força per ser.

Va veure la lluna a l'horitzó, bonica i blanca,
se'n va enamorar de seguida, ell, el cadell.

Que hi ha estrelles al mon,
però aquella era la seua preferida, era seua, d'ell.

Que ella el mirava de lluny, però el mirava,
la lluna el feia tremolar tot i que mai feia fred.

Li va voler udolar, a la lluna, l'estimava,
ella el va mirar, va mirar al voltant, el va voler.

Ell va udolar, i per ella...com udolava,
ell era seu, era menut, però era seu, el seu cadell.

En obrir-ne els ulls a un món il·luminat per ella,
va assaborir el que era l'estima sincera.

Una llum feia del seu món una voràgine incontrolable,
era un món inhòspit on sols hi havia udols, i lluna plena.

Que el seu cant la feia sortir d'ún món obscur,
i la seua llum el feia sentir la llibertat com una promesa.

Ell va udolar per ella,
ella el va estimar des del cel, entre obscuritat que es desfeia.

Que ell era creixent a un món fets sols per a els dos,
i ella li feia costat per construir-lo amb força i tendresa.

El cel era més il·luminat que mai
mentre ell li sostenia la mà que ella li donava, sempre ferma.

En obrir-ne els ulls a un món pletòric del seu veritable fulgor,
va sentir el llop, ja no cadell, la seua tremor.

Ja no hi havia reflexos al llac que els esperava de nit,
ja no hi havia llocs on amagar el que ell havia construït a poc a poc.

Era ell sòl, una ombra del que ja mai seria un perquè,
era ell, el propietari del més trist udol.

Que va deixar de dansar-ne, ja no era un cadell davall la lluna,
era un astre, però indiferent de les estrelles que acomiaden el sol.

I ell, cada nit es refugiava al cel més obscur,
perquè allí on hi va ser la seua llum, ell, era ara un llop.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Dis-me què en penses, així podré millorar: