dimecres, 3 de juny del 2015

Bena


En diuen de lluminositat a la claror del matí al mateix moment en que s'endinsa poca poc per la finestra fins a la meua habitació. En diuen, que la més dolça olor no és més que aquella que ens fa tancar els ulls. I, fins i tot, en diuen, que no hi ha millor manera de despertar-ne que amb el peu dret.

Jo, tot i això, me'n assabente poc pràctic en aquestes afirmacions. La lluminositat, ai de mi...que jo sols en dic lluminositat al teu pèl en traspassar-ne les meues pupil·les cada matinada que m'he despertat amb el teu braç al meu sobre.

Olor? Olor? Per favor...que he sentit més vegades la teua suor al meu nas quan he pogut plenar de foscor la meua mirada que qualsevol de les fragàncies de les que he plenat la meua habitació. Aqiest era el nostre secret, aquest, que sempre erem suats, tu, i jo.

Jo tot i això, no puc negar o refutar si seria o hagués sigut més convenient despertar-me amb un peu o altre. No, donat que jo amb tu mai despertava. Jo sols n'obria els ulls poc a poc mentre et veia al meu sobre dormida, o mentre movia el braç per darrere teua, com si d'un llençol es tractés i no, no, no m'hi deixaves anar. 

Jo no despertava, perquè d'un somni sols se'n apropia l'inquisició de la lluita per no ser, i que les meues paraules morin a la meua boca si, cada vegada que et mossegava, no tremolaven fins les parets de tot l'edifici. Que no tocàvem el sòl fins durant hores mentre m'hi endinsava cada vegada més i més en tu i els teus ulls, que no ulls, que digues-ne finestres, que no a un sol, que digues-ne ulls de tu per a mi, perquè ningú veurà en ells el que jo he aplegat a veure.

Ai de mi...que hi ha ferides en mi que se'm callen en mirar-les sever, però tot i així les sent implorar la teua presència. Ai de mi! Que la meua esquena te cavallons purs de dolçor i tendresa de les vegades que els teus dits hi han dibuixat formes per tota la seua extensió...ai de mi...que eres bena que tot ho cura, i cura, que tot ho embena....

Que no sé que eres, donat que una llum no té naturalesa ni una poesia referència, que hem sigut dos cossos que no s'han separat en ànima. M'hi conec més les corbes del teu cos en tremolar que qualsevol de les frases que he sentit de la definició de suavitat. 

En diuen de lluminositat. Sols puc frenar-los i sospirar amb l'ànim pel terra. Que jo he vist el somriure que tot ho crema si és mort, i refreda tota cremor per a fer-ne d'una nova collita de sensacions. Ai...que eres bena, la meua bena, perquè de tot t'has encarregat mentre era la meua mà escrivint buits.

En diuen, perquè no en saben, que d'una foscor, se'n pot trobar una flama menuda, xicota, tendra i suau...que crema en les nits més fredes.




Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Dis-me què en penses, així podré millorar: