diumenge, 21 de juny de 2015

La dolçor i la tendresa


Hi ha una frase que sempre m'ha encantat sentir, ja fos en mi, o en altres, però era tan eloqüent, tant, que m'hi feia pensar-ne en el significat:

"Eres la cosa més dolça que he conegut"

Dolçor. Què és la dolçor?  Mai m'hi vaig poder ensenyar a diferenciar-ne la dolçor a un comportament normal. Pot ser perquè em criaren a una casa on cada vegada que veia als meus pares era un bes o una abraçada, o por ser perquè veritablement jo veia eixes coses com a naturals.

Tot i després, en anar fent-me major, escriure més, conèixer gent de diferents llocs, tant de València com de fora, tot va canviar. Ja no era dolçor. Era tendresa. Quan feia X o Y, era la frase la mateixa, però no amb el mateix pes. No amb el mateix valor.

"Eres la cosa més tendra que hi ha"

Arrel de diferents i recents esdeveniments, la paraula dolça m'ha acompanyat molt. Me l'han dita el suficient com per a haver-ne volgut estripar el significat. ¿Què és ser dolç, i per què és el meu comportament l'excepció que confirma tal paraula?

Així doncs, me'n vaig posar a pensar qui fou la persona que més vegades em va confessar com a dolç, i qui la persona que més m'ha dit tendra. Era evident no? Buscar la font d'on provenien aquests mots.



La meua tendresa radicava, doncs, en la manera de comportar-me en tots, en quelcom em parlés, en qui tan sols se'm acostés.
La meua dolçor, no obstant, era diferent. I ahi en vaig veure el diferent pes oníric.

La meua dolçor, la qual defense, provenia del moment en que, en el mateix instant en que besava algú, els meus llavis no buscaven més que allargar l'instant melòdic en que les dues comissures que formaven aquell segell es separaren. La meua dolçor era referida al fet de com, de manera natural, mai jo duia la meua mà solta. Mai. O amb la meua (Total i referida a tot) eterna mania d'acariciar pells o mossegar-les, ambdues per igual, amb tant de tacte que casi les dues es pogueren confondre.

La tendresa, doncs, era el fet d'estimar a tothom de manera sincera, empàtica i sense diferència ninguna. Tots devem o deuriem fer-ne ús de la tendresa allà on anem.




Però la dolçor no s'aprèn. Tampoc neix, no em malinterpreteu, de manera natural en l'individu. No. La dolçor apareix a l'interior de les persones quan la màgia provinent del semblant honest i sincer de voler entregar-se toca l'ànima d'un. En aqueix moment, quan ambdós es toquen, quan no es busca més que la brevetat del no ser, per ser eternament, és quan, de manera innata, als éssers vius, ens surt una propietat inexplicable de voler fer de la persona que estimem, feliç.

I de la dolçor a la felicitat sols hi ha la distància del no ser, per a, poc a poc, ser.












Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Dis-me què en penses, així podré millorar: